dijous, 17 de març del 2011

Maria del Mar Bonet - Miquel Costa i Llobera





Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,


per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina


remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta


de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge


per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades


sa caballera real.
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...


Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada


com l'au dels temporals.

Lluís Llach - Josep Maria de Segarra


Lluís Llach (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.
La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L'Estaca composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com ahimne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà. Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 és el primer cantant no operístic, que va actuar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu, per presentar Somniem.





Josep M. de Sagarra prové d'una família de la petita aristocràcia barcelonina. Vivia a una casa senyorial al carrer de Mercaders, que comptava amb una biblioteca antiga de quatre segles. La seua família també tenia una finca de Santa Coloma de Gramenet on va entrar en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat, cosa que queda palesa en la seua obra.
Fou amic Josep Pla, amb el qual va descobrir la bellesa de la Costa Brava . Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que de ben jove havia assolit va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic. Durant una bona colla d'anys va estrenar, amb gran èxit, una o dues obres l'any, i les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores.
Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet li va fer revisar vells mites com El Comte Arnau (monumental poema èpic de 1928)
Va rebre nombrosos premis i distincions. Amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada(1932), que constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina, obté el Premi Crexells aquell mateix any. Li van traduir, o es va traduir ell mateix, moltes comèdies a l'espanyol, i, de les seves novel·les, All i Salobre va ser traduïda també a l'espanyol i Paulina Buxareu, a l'italià.
En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals i va estrenar comèdies, farses i sainets de costums. També va escriure tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana, com L'Hostal de la Glòria (1931) o El Cafè de la Marina (1933).
Va conrear el periodisme, com a crític teatral, i com a articulista va col·laborar amb assiduïtat a La Publicitat i Mirador.
Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre.
Entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de La Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb l'ajut d'alguns mecenes -especialment Francesc Cambó-, va enllestir la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dant, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. També va traduir bona part (vint-i-vuit obres) del teatre de Shakespeare.
L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries -gènere poc conreat a Catalunya i que amb Segarra assoleix una qualitat extraordinària- .
La seva obra poètica ha estat musicada per intèrprets com Guillermina Motta, Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor iCeldoni Fonoll, entre d'altres, que l'han difosa a les noves generacions.


Al següent enllaç teniu una llista de reproducció de cançons de Lluís Llach a l'Spotify.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Accents!

En quart que esteu i encara hi ha alguns que no sabeu que els accents s'han de posar! Quan calga, és clar. Ací teniu uns quants exercicis per recordar les normes i practicar-les.

(És possible que, en alguns navegadors, no pugueu veure les activitats que hi ha a continuació. Us recomane que obriu l'entrada del blog directament -piqueu ací- o proveu a obrir-lo en un altre navegador: Mozilla, Chrome, Opera, Safari, Internet explorer,...)

A la banda de baix hi ha uns quant botonets que us poden ajudar. L'interrogant us proporciona ajuda; els triangles cap a l'esquerra i cap a la dreta us permeten avançar a l'exercici anterior i al següent; a la part de la dreta, una fletxa us permet reiniciar l'activitat i, finalment, a la dreta del tot, un cercle on es pot llegir JClic us permetrà saber els encerts que heu fet.




dimarts, 15 de febrer del 2011

dijous, 10 de febrer del 2011

Narcís Oller

Josep Maria Pallàs, professor de l'institut Narcís Oller de Valls, l'Alt Camp, on va nàixer Oller el 10 d'agost de 1846, ha creat un lloc web amb nombroses dades sobre la vida i l'obra d'aquest autor. Entre molta altra informació, inclou diversos fragments dels seus llibres. 


És d'aqueix web d'on reproduesc el següent fragment de La febre d'Or: 


  • 1a part, cap III: "El primer àpat solemnial de la família Foix" , que serà, segons el seu cosí Josep Yxart, un episodi que assolirà fama justa:
-Bé , doncs - féu en Foix per acabar i ben satisfet de l'obsequi que ja esperava-: vostè seurà a la meva dreta; la Pauleta a l'esquerra; al costat seu en Bernat; després la Catarina; l'Eudaldet allà baix; ara, tu, Delfina, entremig d'en Francesc i l'Eladi; i tu, Jordi, al costat de la mare. Està bé? Doncs som-hi.
Tots s'assegueren; però en Gil s'ixecà de seguida, i recolzant els punys a la taula començà:
- Ara, si visqués el senyor oncle, el pobre mossèn Pere, ell beneiria la taula. I (deixeu-m'ho dir) - continuà prenent l'accent oratori a què tan tendia - dues absències lamento: l'una, la d'ell, disposada per Déu, l'acato amb resignació; l'altra arrenca del meu cor una protesta que no vacil.lo a fer aquí, davant de tots, encara que sense rancor. Ja ho sabeu: el meu deliri és la família: no en tinc prou amb els que porten sang de la meva sang, que vull també aquells amb qui sols llaços d'afinitat em lliguen. A tots vos estimo, per a tots treballo. Si Déu no em trenca la protecció que m'ha portat de senzill fuster a ser amo de la casa de banca que estrenarem per Cap-d'any, i que vull fer-me la il·lusió que avui inaugurem amb benediccions i goig de tots, tots en tocareu els resultats.