Lluís Llach - Josep Maria de Segarra

Lluís Llach (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.

La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L'Estaca composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com ahimne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà. Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 és el primer cantant no operístic, que va actuar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu, per presentar Somniem.

Web oficial: http://www.lluisllach.cat/

Josep M. de Sagarra prové d'una família de la petita aristocràcia barcelonina. Vivia a una casa senyorial al carrer de Mercaders, que comptava amb una biblioteca antiga de quatre segles. La seua família també tenia una finca de Santa Coloma de Gramenet on va entrar en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat, cosa que queda palesa en la seua obra.

Fou amic Josep Pla, amb el qual va descobrir la bellesa de la Costa Brava . Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que de ben jove havia assolit va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic. Durant una bona colla d'anys va estrenar, amb gran èxit, una o dues obres l'any, i les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores.

Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet li va fer revisar vells mites com El Comte Arnau (monumental poema èpic de 1928)

Va rebre nombrosos premis i distincions. Amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada(1932), que constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina, obté el Premi Crexells aquell mateix any. Li van traduir, o es va traduir ell mateix, moltes comèdies a l'espanyol, i, de les seves novel·les, All i Salobre va ser traduïda també a l'espanyol i Paulina Buxareu, a l'italià.

En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals i va estrenar comèdies, farses i sainets de costums. També va escriure tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana, com L'Hostal de la Glòria (1931) o El Cafè de la Marina (1933).

Va conrear el periodisme, com a crític teatral, i com a articulista va col·laborar amb assiduïtat a La Publicitat i Mirador.

Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre.

Entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de La Divina Comèdia.

El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb l'ajut d'alguns mecenes -especialment Francesc Cambó-, va enllestir la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dant, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. També va traduir bona part (vint-i-vuit obres) del teatre de Shakespeare.

L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries -gènere poc conreat a Catalunya i que amb Segarra assoleix una qualitat extraordinària- .

La seva obra poètica ha estat musicada per intèrprets com Guillermina Motta, Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor iCeldoni Fonoll, entre d'altres, que l'han difosa a les noves generacions.

Al següent enllaç teniu una llista de reproducció de cançons de Lluís Llach a l'Spotify.